Fa un parell o tres de setmanes vaig tenir el dubtós honor de ser víctima d’un intent d’estafa per part de la companyia Orange. El resum de la història és que es van fer passar per l’empresa amb la què tenim contractat el servei de telèfon i Internet (Telefónica en aquest cas) i ens volien fer creure que, de manera temporal per uns canvis en el cablejat, ens donarien ells el servei.

Com que la història és llarga, enlloc de tornar-la a escriure enganxaré el contingut d’un e-mail que vaig enviar a un amic explicant el que havia passat. Més endavant, m’agradaria escriure un altre post donant una sèrie de consells per evitar caure en aquestes estafes, què s’ha de fer, etc. amb la finalitat de que pugui ser útil a qualsevol persona que n’hagi estat víctima o intentar evitar que més persones puguin caure en aquest parany.

“Te cuento la historia. Lunes por la noche. Llaman por teléfono, y desgraciadamente, lo cojo yo. Es un sudamericano, primero pregunta por la titular de la línea y al final acaba hablando conmigo al mencionarme que es un tema de ADSL. Me dice que llama de parte de Telefónica, y me empieza a contar una historia de que están cambiando los cables telefónicos en la zona de donde vivimos por cables de fibra óptica, y que eso significará que nos vamos a quedar sin ADSL una temporada (curiosamente, mencionó varias veces el ADSL pero sólo en una ocasión que no tendríamos teléfono tampoco).

Me comenta que su idea es dar servicio a través de, o bien Jazztel, o bien Orange, durante este tiempo que les lleve realizar los cambios. Que el teléfono y el ADSL nos costará sólo 20 € durante estos meses que estemos con la otra compañía, y que en la factura que nos llegue aparecerá el nombre de la empresa en cuestión y el de Telefónica.

Para contarme este rollo, tardó tranquilamente entre 10 y 20 minutos, y lo bueno del caso es que cuando le preguntaba algo, en lugar de contestarme directamente a la pregunta, me contaba alguna otra cosa relacionada que a mí ya me había quedado clara y de paso acababa contestando lo que yo había preguntado. En aquel momento llegué a la conclusión de que el operador no tenía muchas luces  y que tendría que tener paciencia. Otra cosa peculiar de la conversación, era que muy a menudo me preguntaba “¿lo tiene todo claro, tiene usted alguna duda?” De forma que le acababa contestando que sí un montón de veces a que ya lo tenía claro.

Total, que después del rollo, me pidió una factura. El muy … me dijo que había un número en la parte superior que empezaba por TA o TB (es decir, para que te creas que realmente es de Telefónica, que tiene los datos delante y simplemente verifica que tienes autorización, cuando en realidad todas las facturas de Telefónica empezarán por estas dos letras), así  que le dije el número y el importe total. Después de esto, me pidió el DNI, y me dijo que estaba escrito en la parte izquierda de la factura y que empezaba por 00. Otra pequeña chorrada para que parezca que es de Telefónica, cuando delante de cualquier número de DNI seguro que añaden los dos ceros. Dijo que me pedía estos datos para poder comprobar qué compañía (Orange o Jazztel) tenía más cobertura en la zona. Yo me lo creí porque pensé que era una forma de comprobar que realmente yo tenía la autoridad del titular de la línea para tomar decisiones al respecto.

Después de esto me dice que con Orange tengo más cobertura y que me pasará con el departamento de calidad de la compañía. Cuando llegó aquí me olí que lo siguiente que me iban a pedir sería el número de cuenta, y le dije que ni hablar. Que yo tenía que comprobar lo que me había dicho y que en cualquier caso ya hablaríamos otro día. El capullo me dijo que otro día no podía ser (¿por qué será, que no podía ser?) porque tenía que llamar a mucha gente de mi zona, y yo le contesté que no vendría de dos días para unas cosas que durarían meses.

Al final, me acabó dando su nombre, su número de empleado, referencia, o como quieras llamarlo, y me dijo que me mandaría un mail informándome de las condiciones (le había dado mi e-mail) y que si podía enviar un técnico al domicilio para que nos lo explicaran (eso último me pareció entender, pero podría ser que no lo hubiese entendido bien porque lo oía un poco mal, según cómo). Le dije que bueno y colgué.

Entonces llamé a Telefónica y el chico que me atendió me dijo que era todo mentira. Que sí que estaban cambiando los cables de telefonía por fibra, pero sólo en ciertas zonas de Barcelona. Le pregunté qué podía hacer, y me dijo que mandase un fax a un número con los datos del titular de la línea diciendo que no queríamos cambiar de compañía. Le dije que yo en ningún momento les había dado el número de cuenta corriente, pero me dijo que daba igual, que mejor que mandase el fax, que con el número de factura y el DNI podían acceder a los datos (entendí que podían hacer login en la web; luego lo miré y me pareció que no, así que a este nivel estoy un poco a oscuras). Así lo han hecho hoy por mí. Otra cosa que me dijo el de Telefónica es que ellos nunca piden datos de las facturas, sino sólo el DNI, cuando hay que realizar cualquier acción que requiera el consentimiento del titular.”

Després d’aquest episodi vaig buscar a Google “estafa Orange” i ja només en els primers resultats es poden veure casos de persones que han estat enganyades de manera similar. El més curiós de tot és que moltes d’aquestes persones no van arribar a donar el seu número de compte corrent, de manera que o aquestes persones creuen que no el van donar i en realitat sí (cosa molt estranya, si és que no va ser algun familiar que ho va fer), o aquestes companyies han obtingut el compte corrent de manera ilegal. També hi ha una tercera possibilitat, la que em preocupa més, perquè vol dir que hi ha algú que no està protegint les dades com toca, i és que es pot obtenir el número de compte amb certes dades, com ara un número de factura i un DNI (això és un exemple, no ho tinc comprovat ni ho sé del cert).  Cal recordar que el número de compte, igual que el de targeta, no hauria de poder-se veure mai en factures, tiquets de compra amb targeta, etc. ja que si per casualitat caigués en males mans se’n podria fer un mal ús, com sembla ser que és el cas.

La dama de blanco (The Woman in White) és una novel·la escrita per Wilkie Collins i publicada l’any 1860. Pels que no el coneguin, Wilkie Collins era amic íntim de Charles Dickens i és considerat el precursor de les novel·les de misteri/intriga. Després de llegir La dama de blanco, crec que es mereix el títol.

La història comença amb un professor de dibuix londinenc, en Walter Hartright, que aconsegueix una feina fora de la ciutat com a professor de dues germanes que viuen amb el seu tiet. Just la matinada abans de marxar de Londres, es creua amb una dona vestida de blanc que li demana ajuda. Ell decideix acompanyar-la fins que troba un cotxe que la porti a casa d’una amiga. Mentre caminen junts la dona menciona Limmeridge i la senyora Fairlie (mare de les dues futures alumnes d’en Walter) a qui sembla que professa un gran afecte. Un cop troben un cotxe, i poc després de deixar-la, en Walter escolta la conversa entre dos homes que demanen ajuda a un polícia per trobar una dona vestida de blanc que s’ha escapat d’un manicomi. Deduint que es refereixen a la dona a qui acaba d’ajudar, prefereix no dir-los res.

L’endemà arriba a Limmeridge, la casa on viuen les germanes amb el tiet. El tiet, el Sr. Fairlie, es dóna aires d’invàlid i no surt mai de la seva habitació. Les germanes, que resulten ser-ho només per part de mare, són totalment oposades però s’estimen moltíssim. La Marian Halcombe, la gran, és pobre, valenta i poc atractiva. La Laura Fairlie, la petita, és rica gràcies a la fortuna del seu pare, delicada i molt atractiva. Curiosament, la Laura s’assembla moltíssim a la dona de blanc que va conèixer en Walter la nit abans d’anar cap a Limmeridge.

Inevitablement, la Laura i en Walter s’enamoren, però hi ha un greu impediment: la Laura es va prometre en matrimoni a Sir Percival Glyde, ja que va ser desig del pare d’ella abans de morir. La Marian, que s’adona del que està passant, explica la veritat a en Walter i els dos convenen que el millor que pot fer aquest últim és deixar la feina.

Paral·lelament a tot això, en Walter es torna a trobar amb la misteriosa dona de blanc, que està obsessionada amb la maldat de Sir Percival Glyde i afirma que aquest amaga un secret obscur. Malgrat les seves advertències, com que la Marian i la Laura no troben res reprobable en la conducte d’aquest, la Laura decideix casar-s’hi tal i com havia promès al seu pare moribund.

A partir d’aquest punt la història es comença a complicar. A poc a poc es van revelant els motius que van conduir a Sir Percival Glyde a casar-se tot i que la Laura li havia confesat estar enamorada d’un altre, entrenen en escena nous personatges que resulten determinants per al desenllaç de la història, i es va obtenint més informació sobre la situació de la misteriosa dona de blanc i la seva relació amb Limmeridge i Sir Percival Glyde.

Curiosament, la història està narrada per diversos personatges, en funció del seu protagonisme en cada moment. Tot i que inicialment podria semblar que pot produir confusió al lector, no és així en cap moment. A més a més, ajuda a donar verosimilitud a la història, ja que cada personatge explica la part que li ha tocat viure i de la qual va ser protagonista. 

Finalment, el llenguatge utilitzat en la novel·la és molt directe (molt més que el de Dickens, que pot ser molt descriptiu), cosa que en facilita enormement la lectura. Això, juntament amb el fet que la història enganxa des del principi, fa que sigui un llibre molt difícil de deixar un cop s’ha començat a llegir

L’altre dia vaig passar per La Bisbal d’Empordà, i al sortir del poble en direcció a Girona/Barcelona, vaig veure aquest fantàstic cartell del qual no em vaig poder estar de fer una foto:

La polèmica ve perquè es vol construir una autovia que passi pels voltants de La Bisbal i que arribi fins a Palamós. La idea, suposo, és facilitar la mobilitat i la comunicació de la zona. A la pràctica, però, tinc els meus dubtes que aquesta autovia sigui útil per la gent que realment viu allà. No puc evitar tenir la sensació que es fa pensant en tots els turistes que volen anar a la platja a l’estiu. Realment val la pena destruir el territori quan la carretera actual no presenta problemes de trànsit la major part del temps?

Els Sims és un dels pocs vicis que tenia. Ja quan va sortir el primer, cap allà l’any 1999 o 2000, em va cridar l’atenció i així que vaig poder me’l vaig comprar. Vaig jugar-hi bastant, i al cap d’uns tres anys, em vaig comprar una expansió. En aquella època no treballava, i per tant aquí es va quedar la història.

Llavors, l’any 2004 va sortir els Sims 2. Tenia moltes ganes de comprar-me’l i provar-lo, però vaig tenir la desgràcia que el meu ordinador, comprat feia cinc anys, se li quedava petit. Així que em vaig haver d’esperar a tenir PC nou per provar-lo, fins al cap d’un any. 

La veritat és que només amb la instal·lació ja vaig al·lucinar i em va enganxar. El programa d’instal·lació, mentre anava copiant fitxers, et posava una mena de joc interactiu. Concretament, havies de respondre unes preguntes sobre el joc, i ho alternava amb el joc de buscar les parelles. Encara haig de veure un altre joc que ho tingui.

I quan vaig provar el joc en sí… No tenia res a veure amb el primer. Els gràfics havien millorat moltíssim, s’havien incorporat un munt de funcionalitats que en el primer joc només tenies amb les expansions (per exemple, no es podien crear cases des de zero si no era amb una família que comprava el solar) i el fet de que els sims creixessin i morissin augmentava molt, des del meu punt de vista, la vida del joc.

De fet, en el primer joc, era pràcticament impossible aconseguir que un sim arribés al màxim de la carrera professional, cosa que en la segona versió era més que assequible. Suposo que la diferència radica en el fet que en el primer joc una partida, tot i no tenir final, es podria dir que acabava quan una de dos: es moria la família per algun accident, o el jugador arribava a un punt on no aconseguia avançar. Que fos difícil arribar al màxim de la carrera suposo que havia de ser un al·licient per seguir jugant fins a aconseguir-ho.

En els Sims 2 això no calia, perquè el fet de veure evolucionar una família al llarg del temps era la seva gràcia. En la meva època daurada amb el joc, vaig arribar a fer una família amb 12 fills, i fins i tot vaig arribar a jugar amb cadascun d’ells individualment. Això hagués estat impensable en els Sims (1). La veritat és que hi he dedicat un munt d’hores, especialment els primers anys de tenir-lo, moltes més del que m’hagués imaginat en un principi o de les que mai vaig jugar als Sims (1).

Quan fa mesos (o potser ja fa un any?) van aparèixer les primeres imatges i informació sobre els Sims 3, la veritat és que no em va fer gaire il·lusió. L’aspecte dels personatges no m’agradava, era més realista que als Sims 2 i com que els salt qualitatiu entre els Sims 2 i Sims 3 semblava molt més petit que entre la versió 1 i 2 del joc, no m’hi vaig interessar gaire. 

Últimament però, m’hi havia començat a interessar més, per les noves possibilitats que plantejava: poder-te passejar pel barri anant d’una casa a una altra, que els sims tinguin una personalitat i uns interessos i que això els influeixi de veritat en allò en què són bons i en què no, el fet que ara el joc se centri més en altres activitats del sim apart de les necessitats bàsiques, etc. 

En teoria, havia de sortir a finals d’aquest mes, segons havien dit fa mesos. Fa una setmana o dues, però, es va canviar la data de la web de EA per un TBA (To Be Announced, pendent d’anunciar-se) i finalment avui han dit que fins al 2 de juny, res. Suposo que aquest cop va de debò perquè fins i tot han posat comptadors perquè la gent se’ls posi a la web. El que em pregunto és què deu haver passat: bugs d’última hora? El joc estava inacabat? Una estratègia estranya de màrqueting? Crec que els potencials compradors ens mereixem una explicació…

Veronica Mars és una sèrie emesa als EUA entre l’any 2004 i el 2007 (tres temporades en total). A Espanya la van emetre el canal Cosmopolitan i La 2. És una barreja de “drama d’institut” i sèrie detectivesca. La història ens situa en el penúltim any d’institut de la Veronica a la ciutat de Neptune, Califòrnia. Neptune es caracteritza per ser una ciutat amb dues meitats: la primera està formada per les famílies riques i influents (els “09″, nom que reben pel codi postal en el que viuen) i la segona que està formada per les famílies que treballen pels rics.

El pare de la Veronica era sheriff del poble, cosa que li donava un cert nivell, i es pertanyia al grup dels rics gràcies a que sortia amb en Duncan Kane, fill d’un important i ric empresari de software. Un bon dia, sense que passés res aparentment, en Duncan va començar a ignorar la Veronica, sense donar-li cap explicació, i poc després, la seva millor amiga, la Lilly Kane (germana d’en Duncan), va aparèixer assassinada. El seu pare, com a sheriff, va acusar el pare de la Lilly d’assassinar-la, cosa que li va acabar costant la carrera. Després d’això, en Logan Echolls, nòvio de la Lilly i líder dels “09″, va donar una elecció a la Veronica: o ells o el seu pare. Ella va escollir el seu pare, de manera que es va quedar sola a l’institut.

Paral·lelament a tot això, la mare de la Veronica no va poder resistir la pressió, es va tornar alcohòlica i va acabar marxant de casa, deixant-li una nota a la seva filla dient-li que tornaria a buscar-la. Amb tot això, la Veronica va intentar demostrar a tota la resta de l’institut que no li importava què pensaven d’ella. Per aquest motiu va decidir anar a una festa, a on va acabar drogada i violada, sense ella ser-ne conscient. Quan l’endemà al matí va intentar denunciar la violació al sheriff, aquest no se la va escoltar.

Amb aquest argument arranca la primera temporada de Veronica Mars. Al llarg dels capítols, la Veronica resol els misteris i crims dels seus companys d’institut que li demanen ajuda, treballa amb el seu pare, i al mateix temps intenta esbrinar què ha passat amb la seva mare i qui és l’assassí real de la Lilly.

La sèrie és molt recomanable per tots els amants dels misteris, i tot i estar catalogada com a drama d’institut (exigències de la cadena on es va emetre), cal dir que el públic potencial és molt més ampli: els personatges estan ben treballats, tots tenen les seves inquietuds i acostuma a haver-hi una motivació darrera les seva manera de comportar-se. Apart d’això, també tracta molts altres temes: racisme, corrupció, la injustícia de la justícia, les relacions entre pares i fills, la frivolitat de la gent, la venjança, etc. I tot això amb un diàleg intel·ligent, enginyós i graciós, amb referències a altres sèries, pel·lícules o cançons (moltes vegades en els títols dels capítols: Like a Virgin, Ain’t no Magic Mountain High Enough, etc.) i amb una protagonista que, tot i estar sola i haver-se-li capgirat la vida de dalt a baix gairebé d’un dia per l’altre, segueix endavant i manté els seus principis.

Personalment, és una sèrie a la que recomano molt donar una oportunitat. El primer capítol és interessant perquè introdueix tot el que he comentat aquí, però és a partir del tercer o el quart que enganxa. Pel que fa a les temporades, destacaria especialment la primera, on a poc a poc es va desvelant tot el misteri plantejat inicialment. La segona temporada, tot i ser interessant, no està a l’altura de la primera, segons la meva opinió. En aquest cas, el misteri de la temporada és descobrir qui ha estat el culpable de causar un accident d’autobús on han mort diversos companys de classe de la Veronica. El final resulta massa rebuscat i inverossímil, tot i que això no implica que no es pugui gaudir dels capítols. La tercera temporada, situada a la universitat, se centra en resoldre misteris més petits que s’allarguen diversos capítols, enlloc de tenir un misteri comú a tots els capítols. En la meva opinió, aquesta última guanya respecte a la segona, perquè és més realista.

Si us interessa veure-la, es pot comprar en DVD o bé obtenir-la a través de mitjans extraoficials. També l’estan emetent de dilluns a divendres a les 13:35 al canal Cosmopolitan. La majoria dels capítols es repeteixen també de matinada, entre les 4:00 i les 5:00. Si voleu més informació de la sèrie, recomano dues webs: Mars Investigations (en anglès, permet filtrar informació segons l’últim capítol vist) i Veronica Mars Spain (en castellà).

Personatges de la primera temporada de Veronica Mars

No sé quanta estona ha durat el problema, però fa cosa de 20 minuts Google donava un missatge d’error per totes els resultats de la seva cerca. Concretament, deia “This site may harm your computer” (“Aquest lloc web pot malmetre el teu ordinador”). Sembla ser que és un avís que dóna amb webs que contenen codi maliciós, però en aquest cas és clar que es tractava d’un error. Mentre estic escrivint això, ja s’ha solucionat.

Resultats de Google amb els errors

Pàgina que apareixia al clicar a qualsevol dels resultats

µTorrent és un client de Bitorrent. Fins fa poc utilitzava l’Azureus / Vuze, però des de que el Pentium IV va morir, utilitzar l’Azureus en un PC de fa més de vuit anys era un suplici. Trigava molt a obrir-se, i quan ho feia difícilment podia fer res més. Així que un dia me’n vaig atipar i vaig decidir buscar pel meu compte un client més lleuger, a veure què trobava.

Així vaig descobrir el µTorrent. Té versions per diversos Windows (98, NT, XP, Vista, etc.) i per Mac. El vaig instal·lar fa un temps i la veritat és que estic molt contenta del resultat. La instal·lació només crea un fitxer executable, i realment és molt lleuger. S’obre i es tanca ràpidament, i ofereix opcions de configuració també existents a l’Azureus: limitació de la velocitat, permet determinar quins fitxers es descarreguen i quins no, priorització de descàrregues, opció de definir un directori pels fitxers a mig descarregar i un altre pels que s’han completat, es pot controlar remotament via web, etc.

Personalment, no m’he dedicat a avaluar totes les opcions de configuració una per una ni me les he mirat en detall, perquè simplement el que volia és posar-lo en funcionament el més aviat possible, i haig de dir que no s’ha de configurar pràcticament res per aconseguir-ho. En conclusió, crec que és un bon client de Bittorrent i val la pena donar-li una oportunitat, sobretot pels pocs recursos que necessita.

Això és el que et donen quan compres un Macbook:

Caixa MacBook

La caixa on ve, amb nansa incorporada.

La caixa oberta

Com es pot apreciar a la foto, la part de la caixa que entrava en contacte amb el MacBook portava escuma per amortiguar els cops. El MacBook anava dins una funda de plàstic, i el rectangle gris que es veu a sobre d’ell era una pestanyeta per treure’l més fàcilment de la caixa.

 

Els cables

Un cop tret el MacBook, això és el que queda. A la part superior hi ha l’adaptador de corrent, que permet dues opcions: o afegir un allargador per si el cable és massa curt, o si no ens cal, posar-li directament l’endoll (tal i com ve inicialment, no es pot endollar, l’endoll s’ha d’encaixar després). A la part inferior hi ha una mena de capsa de cartolina on s’hi troben dos discos (el sistema operatiu i les aplicacions, respectivament), el manual, enganxines Apple i un drap per netejar la pantalla.

No està malament, eh? La veritat és que després d’haver obert la caixa i haver vist això, vaig començar a entendre perquè un Mac val el que val.

Després de mig any de barallar-me inútilment amb un PC de sobretaula que, tot i no ser vell, no ha parat de donar problemes, vaig decidir fer el salt a Mac. No n’havia tingut mai cap i vaig dubtar fins gairebé l’últim moment, però al final vaig tirar pel dret.

Els motius que em van portar a escollir Mac enlloc d’un PC van ser diverses:

• Tenia els diners per comprar-lo, cosa que no sé si serà certa dintre d’uns mesos.
• Tenia ganes de provar-los per mi mateixa, després de sentir a la gent parlar bé d’ells una vegada i una altra, tant a nivell de sistema operatiu com a nivell de hardware.
• Tot i ser més cars que un PC, cal tenir en compte que porten un sistema operatiu dissenyat especialment pel hardware sobre el que s’executa, i diverses aplicacions interessants que volia provar.
• No m’agrada el Windows Vista. Si m’hagués comprat un PC, tard o d’hora hi hagués hagut de posar Windows, i tenint en compte que ara són de 64 bits, per anar bé hagués hagut d’instal·lar-hi el Vista. El Windows XP hi hagués funcionat, però la versió de 64 bits és poc fiable (pel que tinc entès) i amb la de 32 malgastava mitja màquina. Sí que és cert que hi podria haver posat un Linux, però hi ha moltes aplicacions que no hagués pogut utilitzar sense Windows, i que sí que tenen substitut o equivalent en Mac.

Concretament, vaig optar per un Macbook (portàtils) de 13 ” (el model de 1149 €). Les meves raons per escollir aquest i no un altre van ser les següents:

• Els Macbook havien estat actualitzats feia poc, mentre que els iMacs (sobretaula) segurament els actualitzaran després de Nadal. Això significa que en aquests moments, és proporcionalment més car comprar un iMac que un Macbook (salvant certa distància). Els Mac Mini quedaven totalment descartats, perquè fa més d’un any que no s’actualitzen i eren fins i tot pitjors a nivell de hardware que el meu PC espatllat.
• Els Macbook són portàtils (de veritat). El que m’he comprat pesa menys que el portàtil Acer que tinc i és més petit, cosa que em permetrà moure’l amunt i avall més fàcilment.
• També vaig considerar les característiques dels MacBook Air (més lleugers) i els MacBook Pro (hardware millor). Els MacBook Pro els vaig descartar perquè eren molt més cars, i els MacBook Air perquè no només eren més cars (lògic si tenim en compte que pesa força menys) sinó que oferien menys prestacions (per exemple, menys processador i no porten ni lectora ni gravadora de CDs/DVDs).
• Dins dels MacBook  hi havia tres models. Un, el més barat, era un reciclat dels models de la generació anterior i portava una targeta gràfica integrada Intel, cosa que ja fa fer que el descartés immediatament. El model següent és el que em vaig quedar, i el superior al meu el vaig descartar perquè era més car i l’únic que canviava era: més disc, més processador i teclat il·luminat.

Properament m’agradaria escriure una entrada amb l’aspecte de la caixa i les diferents coses que he anat descobrint. De moment avanço que crec que ha estat una compra encertada i no m’ha decepcionat gens (tot i que haig d’admetre que ja hi he trobat algun problema amb el Quicktime).

Crec que val la pena llegir el comunicat del CODDI (Conferencia de Decanos y Directores de Centros Universitarios de Informática) sobre el tema del que parlava en aquest post. Explica molt bé la situació i mostra el posicionament de les univeristats al respecte de la polèmica. Crec que és interessant destacar els següents punts (la negreta és meva):

El Real Decreto 1393/2007, de 29 de octubre, por el que se establece la ordenación de las enseñanzas universitarias oficiales, implica la desaparición del actual catálogo de títulos universitarios, y da la potestad a las universidades de proponer nuevos títulos siempre que satisfagan una serie de condiciones. Esto no significa que las titulaciones de Ingeniería Informática desaparezcan [...].Tampoco es cierto que los actuales títulos pierdan su validez oficial ya que [...] mantendrán todos sus efectos académicos y, en su caso, profesionales. Y finalmente, también es erróneo pensar que el nuevo sistema de titulaciones reste efectividad profesional a los nuevos títulos de Informática con respecto a los actuales, habida cuenta que la Ingeniería Informática nunca ha estado regulada.

[...]

Por todo lo anterior la CODDI desea reiterar su petición al Gobierno, al Ministerio de Economía y
Hacienda, al Ministerio de Industria Turismo y Comercio y al Ministerio de la Presidencia, de que
procedan a actualizar la ley 12/1986, de 1 de Abril, sobre regulación de las atribuciones profesionales de los Arquitectos e Ingenieros Técnicos incluyendo la especialidad de Informática y, a continuación, elabore un proyecto de órdenes con objeto de establecer las condiciones a las que deberán adecuarse los títulos que habiliten para el ejercicio de las profesiones de Ingeniero Técnico e Ingeniero en Informática.

Per altra banda, també volia esmentar que la vaga convocada per demà no és legal, així que al final tot ha quedat en una manifestació. A la web “oficial” de la vaga/manifestació es pot consultar el recorregut.