El perill de les versions doblades (segona part)

Aquest cop la pífia l’he trobat, com sembla ser que no podia ser d’una altra manera, en el doblatge en castellà de l’edició en DVD de la mini sèrie d’Emma (2009) de la BBC.  Aquest cop no es tracta d’un error de traducció, sino d’un error garrafal de pronunciació. Un dels personatges principals de la novel·la (i en consequència de la sèrie) s’anomena George Knigthley, i la majoria dels personatges s’hi dirigeixen com a Mr Knightley en la versió original, així que són un parell de paraules que se senten força sovint al llarg de les 4 hores que dura la sèrie. La pronunciació de Knightley seria alguna cosa així com “naitli”, igual que les paraules “night” i “Lee” pronunciades en anglès. No sembla tan complicat, no?

Doncs sembla ser que sí. A la versió en castellà han decidit batejar-lo amb un nom que sona alguna cosa així com “kaili”, que en anglès jo escriuria com a “Kylie” (sí, com la Kylie Minogue). Així que la poca estona que l’he estat veient, he sentit diverses vegades “Señor Kylie”. El que no entenc és que passi una cosa així, tenint en compte que els dobladors tenen accés a la versió original en anglès, i el nom no se sent una vegada ni dues, sinó unes quantes. Puc entendre que no tinguin coneixements de l’idioma i que per tant els costi pronunciar correctament un nom, però se suposa que hi ha un director al darrera que m’imagino que també hauria de vetllar per evitar aquest tipus d’errors. No estem parlant de fer una E més oberta o tancada, estem parlant d’un nom completament diferent.

El cantó positiu de tot això? La resposta és fàcil. Com a mínim, aquest cop no s’han inventat el que deien els actors com vaig explicar en una entrada fa gairebé tres anys (!).

Catàlegs Col·lectius

Avui m’he trobat en la situació que necessitava una sèrie d’articles publicats en uns llibres que no estaven disponibles ni a la biblioteca de la meva universitat ni a través del CCUC (aquest últim és una mena d’agrupació de les biblioteques universitàries de Catalunya). Després de consultar les tarifes del servei de préstec interbibliotecari de la universitat, i veure que oferien buscar material a Catalunya, Espanya o Europa, se m’ha ocorregut que bé deurien tenir algun sistema per facilitar-los la cerca. I si estigués publicat a Internet?

Doncs bé, no m’ha calgut buscar gaire. Primer de tot, he trobat el catàleg de títols disponibles al conjunt de biblioteques públiques d’Espanya, però no inclou les universitats. Així doncs, he tornat a fer una cerca a Google, i llavors sí que ja m’ha aparegut el catàleg de les biblioteques universitàries d’Espanya. He consultat si tenien disponibles els llibres que buscava, i tot i que pensava que els hauria de buscar a Europa, al final no farà falta. Això sí, em sembla que els hauré de demanar a través del servei de préstec interbibliotecari de la meva universitat, tot i que m’estalviaré més de 10€ pel fet que no me’ls hauran de portar d’algun lloc de fora d’Espanya.

Pa de nous

Fa poc vam decidir provar amb la meva mare de fer pa de nous amb una panificadora que té. Vam agafar de base una recepta que apareix en el llibre Bread: Baking by Hand or Bread Machine i la vam adaptar als ingredients dels que disposàvem en aquell moment. La veritat és que ens va quedar boníssim, així que aquí us deixo amb la llista d’ingredients i el procés:

• 350 ml d’aigua
• 330 grams de farina de força
• 170 grams de farina integral d’espelta
• 2 culleradetes de sal
• 1,5-2 culleradetes de llevat
• 150 grams de nous tallades a trossos (amb trencar-les una mica n’hi ha prou)

La panificadora de la meva mare és marca Kenwood, i en les receptes que venien en el manual els ingredients sempre es posen en aquest ordre (líquids – farina – sal/sucre – llevat), però si a la vostra panificadora normalment es posen al revés (llevat – sal/sucre – farina – líquids) llavors n’hi ha prou amb invertir l’ordre també. Les nous s’han de posar quan la màquina ja porta una estona amassant i pita per avisar que ja es poden tirar (al cap d’una mitja hora o tres quarts d’haver iniciat el programa en la Kenwood). Hi ha models que inclouen un dispensador de fruits secs, així que en aquest cas s’incorporen automàticament.

El programa que utilitzem per fer-lo és el del pa blanc normal, tot i que porta farina integral, i per un pes de 900 grams. Per saber quin pes o mida indicar a la vostra panificadora, fixeu-vos en la quantitat de farina associada a cadascun dels pesos o mides en les receptes que vénen en el manual. El que utilitzi 500 grams de farina és l’adequat.

Si us animeu a provar-la, ja m’explicareu què tal us queda!

Com organitzar una festa de misteri i assassinat

Seguint amb la línia de les festes de misteri i assassinat, he pensat escriure una entrada per parlar de la meva experiència a l’hora d’organitzar-les, per si és d’utilitat a algú que comença. A data d’avui, ja n’he organitzat un parell, i la veritat és que les dues han anat prou bé. El procés que vaig seguir per preparar-les va ser el següent. Per començar, em vaig posar en contacte amb totes les persones que o bé ja havien manifestat interès, o bé  jo pensava que  podien estar interessades. En el correu els vaig explicar en què consistia una festa de misteri i assassinat, que havien d’anar disfressats i que sobretot havien de tenir ganes de passar-s’ho bé. Vaig procurar deixar molt clar que si no en tenien ganes, que ho diguessin i que no passava res per dir que no, ja que val més ser menys i tothom implicat que ser molts i la meitat vinguin sense ganes. La veritat és que, excepte una o dues persones, tothom es va mostrar molt interessat.

Una altra cosa que també mencionava en el correu és el tema de les dates. És important avisar amb antel·lació (a mi m’agrada avisar un mes abans) perquè la gent es pugui organitzar i es reservi la data, o per poder fer canvis amb temps si a la gent no els va bé la data proposada. Aquí també entra en joc un factor important: la seriositat dels convidats. És a dir, que si diuen que sí que vindran, no t’avisin el dia abans dient que al final no els va bé amb excuses barates. El fet que una persona cancel·li amb molt poca antelació pot ser un problema important, sobretot si el joc que s’utilitza té un nombre fix de jugadors (o si, tot i tenir un nombre variable de participants, es juga amb el nombre mínim). En aquest cas, hi ha dues alternatives, o canviar la festa de dia (amb el corresponent perjudici per tots els implicats) o intentar buscar un substitut (a falta d’aquest, algú pot intentar fer dos papers, però ho veig complicat). El que recomano en aquest cas és convidar a gent de confiança i que un sàpiga que no el deixaran plantat sense un bon motiu, per minimitzar les possibilitats de cancel·lacions a última hora. Afortunadament, no m’he trobat de moment en aquesta situació.

Un cop se saben els participants i la data, el que faig és triar el joc en funció del nombre d’assistents i assignar-los un personatge. El que es recomana habitualment és assignar-los en funció del caràcter de cadascú, però a vegades pot ser complicat perquè les descripcions poden ser molt escuetes. El que sí que he procurat és no donar sempre el mateix tipus de personatge a la mateixa persona (tot i que a vegades pot ser difícil!). Després de l’assignació, toca enviar invitacions amb aquesta informació i amb el lloc de la festa. Com que en el meu cas els jocs que tinc estan tots en anglès, i el nivell d’anglès és bastant variat dins del grup que juguem (des de nivell mig fins a nivell alt) fins ara he optat per traduir les invitacions al català i enviar-les per mail. I llavors només queda esperar (i buscar material per la disfressa)!

 

La taula parada amb l'esmorzar a punt. Bona part del menjar va ser aportat pels convidats

El dia abans de la festa normalment aprofito per la compra. Fins al moment les he organitzat a l’hora d’esmorzar o berenar, mai per dinar ni per sopar. El motiu és molt senzill: costa molt més preparar un dinar/sopar que un berenar/esmorzar. No s’ha de cuinar, s’embruten menys plats, i podem anar menjant i jugant sense complicacions. A més a més, un problema afegit d’organitzar-ho per sopar és el fet que es pot allargar molt i potser hi ha gent que depèn del transport públic per tornar a casa. També es pot aprofitar el dia abans per decorar la casa. Malhauradament, encara no disposo de casa pròpia, i per tant fins ara no m’he pogut esmerar en aquest aspecte (m’he quedat amb les ganes de dibuixar un cadàver a terra amb cinta adhesiva o guix de color blanc).

Finalment, el dia de la festa només toca deixar la taula a punt, disfressar-se i esperar a que arribi tothom. En l’última festa que vaig fer, en la que teníem el temps just perquè una persona tenia hora límit per marxar, tothom es va presentar abans de l’hora per no fer tard i per ajudar. Des d’aquí, moltes gràcies a tots!

El Dragui, 20 anys més tard

Fa cosa d’uns 20 anys, els meus pares em van comprar un disc de vinil de la sèrie de TV3 Història de Catalunya, protagonitzada per un simpàtic drac de color rosa, el Dragui, que es dedicava a explicar la història de Catalunya als nens. La decepció la vaig tenir quan, a l’arribar a casa i posar el disc al tocadiscos, ens vam adonar que el tocadiscos havia dit prou i no funcionava.

La setmana passada va ser l’aniversari del meu pare i vam regalar-li una “minicadena” d’aquestes que sembla que s’estan posant de moda: externament imiten les ràdios antigues, i apart de portar CD (Àudio i MP3), casset, ràdio i lector USB, també porten un lector de discos de vinil. En el cas de la del meu pare, el seu gran avantatge és que a més a més permet gravar el disc de vinil en un pendrive USB, de manera que es pot passar de manera fàcil els antics vinils a format digital.

Com no podia ser d’una altra manera, vam estrenenar la minicadena amb el disc d’Història de Catalunya que no havíem arribar a escoltar mai, 20 anys més tard de la seva compra. Ara només em falta passar-lo a format digital.

El Furminator

Fa cosa d’un mes, mentre investigava i comparava preus de material d’agility i joguines de gos, vaig descobrir per casualitat el Furminator. Em va cridar molt l’atenció el vídeo promocional per la gran quantitat de pèl que s’eliminava del gos en comparació amb altres raspalls. A partir d’aquí vaig començar a investigar, ja que sóc conscient de que l’objectiu principal de les empreses es vendre com sigui.

Les crítiques que vaig veure per Internet em van convèncer que valia la pena provar-lo. La majoria de la gent n’estava molt contenta, deien que no els calia raspallar al gos tan sovint i que no tenien tants pèls escampats per casa. També hi havia qui deia que no li agradava perquè considerava que el raspall arrancava/tallava el pèl del gos enlloc d’eliminar només el pèl mort, però eren més aviat pocs els d’aquesta opinió.

Només trobava un inconvenient al raspall: el seu elevadíssim preu. La versió antiga del raspall valia uns 40 € a botigues com Zooplus i Tiendanimal,i la versió millorada, la Deluxe, encara era més cara. Finalment, a Ebay, vaig trobar un venedor, mijas-store, que venia la mida gran del raspall a uns 16 € amb despeses d’enviament incloses via missatgeria. Com que tenia molt bones crítiques, vaig decidir provar a veure què tal.

La jugada em va sortir molt bé. Vaig comprar el raspall a principis de setmana i el mateix divendres ja el tenia a casa. Evidentment, em va fer por que no fos una imitació, però a data d’avui no he vist res que em pugui portar a pensar que no és original, més aviat al contrari. L’única diferència que veig amb els de les botigues abans mencionades és que sembla una versió un pèl més antiga del raspall (el color i el mànec són diferents) però no crec que la funcionalitat canvïi.

Pel que fa a l’efectivitat del raspall, haig de dir que és molt millor que els altres raspalls de gos que he provat. Li treu molt més pèl i és molt fàcil després treure’l del raspall per llençar-lo. Crec que va tan bé perquè un cop s’enganxa el pèl al raspall, ja no es deixa anar fins que una persona el treu, a diferència d’altres. I no, no sóc de l’opinió dels que diuen que talla o arranca el pèl, pels següents motius:

• A la meva gossa li encanta. Si li arranqués el pèl, estic força segura que em deixaria molt clar que no li agrada i que li faig mal.
• Els pèls que queden enganxats no es veuen més curts de l’habitual, de fet, fan la mateixa pinta que quan la raspallava amb l’altrae raspall.

Això sí, abans d’utilitzar el Furminator s’ha de mirar que el gos no tingui el pèl enredat ni hi hagin nusos.

Sobre la mida del raspall (es ven en tres mides diferents) jo recomanaria agafar la més gran adequada pel gos. La meva gossa és un creuament de pastor alemany d’uns 25-28 kg, i vaig agafar la mida més gran. Quan més petit sigui el raspall, lògicament més feina hi ha a raspallar.

Finalment, abans d’acabar, voldria afegir que, tot i que el Furminator va molt bé, no m’agradaria que ningú es pensés que al gos li deixarà de caure el pèl entre raspallada i raspallada. Potser perquè és estiu, o perquè és inevitable, a l’acariciar-la encara li cauen pèls. Menys, però li cauen.

Festes de misteri i assassinat – Empreses

Seguint amb l’entrada de la setmana passada sobre les festes de misteri i assassinat, avui toca parlar de les diferents empreses que creen les històries per poder celebrar aquestes festes. Comentaré les que conec millor perquè m’he mirat en força detall els seus productes, tot i que n’hi ha moltes altres, i no descarto parlar-ne en un futur. Sé que també n’hi ha també de gratuïts, però no és el meu objectiu parlar-ne en aquesta entrada.

Cal tenir en compte que totes les empreses mencionades a continuació venen els seus productes en anglès, així que és imprescindible que, com a mínim qui organitza l’esdeveniment, domini mínimament l’idioma.

Paul Lamond

Continguts de A First Class Murder. El DVD que es veu a la fotografia no estava dins la caixa en el moment de comprar-lo, però me'l van enviar per correu gratuïtament al reclamar-lo.

Venen els jocs en format de caixa de cartró (fa la mateixa pinta que un joc de taula) i en el paquet inclouen:

• Guia de l’organitzador
• Llibrets per cada personatge
• Invitacions amb informació genèrica de tots els personatges del joc
• Sobres per enviar les invitacions
• Etiquetes per posar a la roba per identificar quin personatge és cadascú
• Pistes que van apareixent al llarg de la investigació
• Un DVD, CD o casset amb instruccions i amb la solució al misteri

En general, els jocs de Paul Lamond estan pensats per grups reduïts de persones (hi ha jocs per entre 6-8 jugadors, 8-10, i 10-12), de manera que la idea és que el joc es desenvolupi durant un àpat. Així doncs, la guia de l’organitzador no només ofereix informació sobre com s’ha de desenvolupar el joc, sinó que també dóna suggerències de menú o com s’han d’asseure els convidats.

Un avantatge que tenen és que estan pensats normalment per un interval de jugadors (per exemple, de 6 a 8 o de 8 a 10 jugadors) enlloc d’un nombre fix. Això permet una mica més de flexibilitat a l’hora d’organitzar les festes o fins i tot si algun convidat cancel·la a ultimíssima hora es pot jugar igualment sense massa complicacions (en aquest país sembla que és una cosa habitual). Com que són per poques persones, no n’hi ha cap que faci el paper de mort.

Els llibrets dels personatges inclouen informació sobre cada personatge. En aquest cas, enlloc d’indicar quina informació s’ha de facilitar a la resta d’implicats, hi ha un guió per seguir a partir del qual després es pot seguir discutint. Hi ha força gent a qui no acaba de convèncer aquest mètode, però jo penso que pot ser una bona manera de trencar el gel.

L’aspecte del material és força seriós, l’únic que s’ha d’anar amb compte: vaig comprar un dels seus jocs i faltava el DVD. En la caixa inclouen un telèfon on es pot trucar per si falta qualsevol cosa, i te l’envien a casa gratuïtament, però evidentment t’atenen en anglès. A més a més, cal saber que per trucar als números de telèfon de Regne Unit des de l’estranger s’ha de treure el primer zero (jo ho desconeixia i vaig perdre un dia per averiguar-ho). Es pot enviar també un e-mail, però no ho recomano perquè no vaig rebre resposta.

El preu està molt bé. Es poden trobar per unes 10 lliures a botigues com Amazon.

Cheatwell Games

Continguts de The Shotgun Affair

És força similar a l’estil de Paul Lamond, però amb diferències. El joc ve en una caixa metàl·lica, que fa més efecte que la caixa de cartró, però per contra els materials interiors tenen un aspecte menys seriós que els de Paul Lamond. Aquests són:

• Un CD amb informació sobre la partida i la solució a l’assassinat
• La guia de l’organitzador
• Llibrets per cadascun dels personatges.
• Postals personalitzades per cada personatge per enviar als participants
• Targetes per indicar el lloc de cada personatge a la taula
• Etiquetes per posar a la roba per indicar quin personatge interpreta cadascú

També en aquest cas, els jocs estan pensats per grups reduïts de persones i inclouen un menú per jugar-hi mentre es menja. A diferència dels de Paul Lamond, són per un nombre fix de persones (n’hi ha per 6 i per 8 jugadors), cosa que segurament dóna més consistència a la història però menys flexibilitat. Igual que en el cas anterior, al ser per pocs jugadors, no n’hi ha cap que hagi de fer de mort.

En aquest cas, no hi ha guió. En el llibret de cada personatge s’inclou informació privada “Murky Truth” que en un principi no s’ha de desvelar, i informació que ha de sortir a la llum en cadascuna de les rondes. La idea és que, a partir d’aquesta informació, s’organitzi un debat i vagi sortint tota la veritat.

Com ja he mencionat anteriorment, l’aspecte del material és menys seriós que els dels jocs de Paul Lamond (dibuixos de colors, la tipografia dels llibrets, etc.) però això no ha de ser un impediment per gaudir-ne.

Pel que fa al preu, acostumen a valdre unes 11-12 lliures a Amazon UK, tot i que el preu també depèn del joc. Malgrat que són similars, pot haver-hi diferències de 2 ó 3 lliures entre ells.

Night of Mystery

Logo de Night of Mystery. No hi ha fotografies dels continguts perquè s'han d'imprimir manualment.

Els jocs d’aquesta empresa, tot i estar basats en la mateixa filosofia que els dos anteriors, tenen més diferències. Per començar, ja no es venen en forma física sinó que es venen en format PDF i per Internet. Aquest inclou:

• Informació de com organitzar  la vetllada (és a dir, la guia de l’organitzador)
• Invitacions per enviar amb informació dels personatges.
• Llibrets per cada personatge
• Pistes
• Papers per fer les votacions
• Certificats per donar com a premi (al que encerti qui és l’assassí, al millor vestit, al millor actor, etc.)

En aquest cas, els jocs estan pensats per 8 persones o més. El que està bé d’aquesta empresa és que venen diferents versions dels seus productes en funció del nombre de jugadors. Per posar un exemple, hi ha quatre versions de Murder in Sin City, per 8-11 jugadors, 10-15 jugadors, 15-20 jugadors o més de 20. Evidentment, quants més jugadors més car és.

Una diferència amb els comentats fins ara és que hi ha diversos personatges de sexe neutre, és a dir, que poden ser interpretats per homes per dones. En els anteriors, normalment hi ha meitat d’homes i meitat de dones. El funcionament és similar, però en aquest cas hi ha una víctima: en un moment de la vetllada, s’apaguen els llums i el que fa de víctima cau a terra (la víctima no sap que és la víctima fins el dia de la festa). Després de l’assassinat, la persona que interpreta l’assassí s’assabenta que el culpable és ell i ha d’intentar evitar que els altres ho descobreixin. Per altra banda, la persona que fa de víctima no deixa de jugar, ja que posteriorment pot interpretar el paper de detectiu o bé algun dels personatges que hagin quedat “lliures”.

La peculiaritat dels jocs d’aquesta empresa és que, a banda d’intentar trobar el culpable, es poden dur a terme altres accions com ara subornar la gent per evitar que es facin públiques certes informacions, per posar un exemple. A més a més, els personatges reben una sèrie d’objectius que s’han de completar abans i després de l’assassinat, i és un joc que està més pensat perquè la gent jugui dreta i vagi preguntat individualment a cadascú enlloc d’estar tothom assegut al voltant d’una taula i tenir una discussió de grup.

Finalment, quan tothom més o menys ja a fet tot el que havia de fer, s’entrega un paper a tots els participants perquè intentin endevinar qui és l’assassí, triïn al millor actor, etc. Un cop recomptats els vots, s’entreguen els diplomes als qui hagin encertat l’assassí i als escollits com a millors en les diverses categories.

L’únic inconvenient que veig als jocs de Night of Mystery és que són força cars en comparació als altres. No baixen dels 40$, i cal recordar que l’únic que proporcionen és un PDF (molt treballat, això sí), de manera que el client ho ha d’acabar imprimint tot. Per una banda està bé, perquè el PDF no “es gasta” i es pot imprimir tantes vegades com un vulgui (i així es pot repetir la festa), però són molt més cars que els que porten caixa, CD, etc. i no crec que hagi de ser així.

How to Host a Murder (conegudes aquí amb el nom Cómo organizar un asesinato)

És la única empresa de la que tinc constància que fa temps que es van traduir al castellà els seus jocs (diria que deuria ser a finals dels 80 o principis dels 90). Tot i així, actualment no es tradueixen i les versions en castellà estan totalment descatalogades. En anglès encara es van publicant.

El seu estil és molt similar al dels jocs de Paul Lamond i Cheatwell Games. Les caixes inclouen:

Continguts de The Watersdown Affair (Imatge d'Amazon.com)

• Manual de l’amfitrió
• Invitacions per als participants
• Sobres per enviar les invitacions
• Llibrets amb informació per cadascun dels personatges
• Mapa o plànol de la zona del crim
• Pistes
• Informe de la policia
• Etiquetes per identificar el personatge assignat a cada persona
• CD o casset amb informació sobre el cas

En aquest cas, els jocs són per un nombre fix de jugadors, i tots els que he vist són per vuit participants. Els manuals tenen una secció amb informació sobre l’aparença i sobre la realitat de la vida del personatge. Evidentment, la informació sobre la “realitat” del personatge s’ha de procurar mantenir en secret. S’estructura en rondes en les que es va facilitant cada cop més informació sobre les circumstàncies de l’assassinat i sobre el que van fer els altres persontages. En aquest cas no hi ha guió, sino que amb la informació proporcionada s’ha d’organitzar un debat per intentar resoldre l’assassinat.

La persona que interpreta l’assassí no sap que ho és, de manera que també participa activament en la resolució del misteri, i el mort no és cap dels convidats, sino que s’investiga l’assassinat a posteriori.

El problema d’aquests és que costen una mica de trobar nous a un preu raonable. Amazon.com els ven a entre 20 i 30$, però no envia a Europa els jocs de taula. Amazon UK els ven a través de Marketplace (és a dir, realment són altres empreses qui els venen i Amazon només fa d’intermediari) i estan al voltant de 25-30 lliures. Suposo que la millor solució és buscar per Ebay.

Festes de misteri i assassinat

Suposo que la majoria dels que llegiu el títol de l’entrada us preguntareu què és una festa de misteri i assassinat (Murder Mystery Evening o Murder Mystery Party en anglès). Doncs bé, com el seu nom indica, consisteix en una reunió de persones (de les quals una d’elles pot ser (o no) la víctima), l’objectiu de les quals és resoldre un assassinat. Són un tipus de festa força populars a Regne Unit i Estats Units, i que poden ser molt divertides si la gent té ganes de participar.

“I com funciona exactament?”, us deveu preguntar molts. Primer de tot, cal tenir un guió o història, lògicament. Hi ha nombroses empreses que es dediquen a crear-ne. Totes elles inclouen, en els seus “kits”, invitacions, descripcions dels personatges i objectius, i la solució al misteri. Properament espero incloure una llista d’aquestes empreses i les característiques dels seus jocs.

La dinàmica és força senzilla: l’amfitrió convida a la festa una sèrie de persones, en les quals se les informa del dia i hora de la festa, i del personatge que se’ls ha assignat. Aquí és molt important que els convidats estiguin motivats per interpretar al personatge, i que s’intenti assignar els personatges adequats a cada convidat, perquè els sigui més fàcil. A més a més, en la majoria de casos, l’amfitrió pot participar també en el joc sense necessitat de que sàpiga qui és el culpable.

Un cop arribi el dia de la festa, és important crear l’ambient adequat, per exemple, posant música de l’època, decorant la casa, i sobretot, amb tothom disfressat. Quan ja hi sigui tothom, el més habitual és que l’amifitrió posi en situació a tots els personatges, aquests es presentin, i comenci l’acció. En funció del nombre de persones, pot tenir lloc durant un sopar o es pot fer un pica-pica.

Sol haver-hi diverses rondes, en les que els personatges van adquirint més informació sobre ells mateixos i els seus companys, i en les que es van presentant proves. Al final de totes les rondes, cadascun d’ells ha d’intentar esbrinar qui és l’assassí. Després de que cadascú hagi intentat endevinar-ho, es passa a llegir/escoltar la solució. A tots aquells que han encenrtat, se’ls pot donar algun diploma o premi, a gust de cadascú.

Desgraciadament, encara no he tingut ocasió d’organitzar-ne cap, però m’agradaria fer-ne una en un futur proper. Si voleu veure i llegir l’explicació d’un grup que en va organitzar una, aquí us deixo l’enllaç.

El pinso per gos

Fa unes setmanes, no recordo per quin motiu, em va donar per informar-me sobre el pinso per a gossos. Fins llavors, havia donat a la meva gossa pinso de súper, perquè era el que li havíem donat des de cadell. En una ocasió vam provar de donar-n’hi un dels anomenats de “gamma alta”, però semblava que no se’l menjava gaire de gust (recentment, he deduït que potser la gossa no estava gaire fina, perquè no l’he vist fer escarafalls, més aviat al contrari, quan té gana i es troba bé).

El resultat de la meva petita investigació sobre el menjar de gos em va deixar horroritzada: molts pinsos, no només inclouen ingredients que de per si no formen part de la dieta natural del gos en grans quantitats, sinó que a més a més n’inclouen d’altres que estan totalment prohibits per al consum humà.

A partir d’aquest moment, vaig decidir buscar un nou pinso per la meva gossa. Vaig visitar un munt de pàgines web, i al final en vaig trobar una britànica, Dog Food Analysis, on analitzen diferents marques de pinso, la seva composició i els assignen una valoració sobre sis (quant més alta, millor és el pinso). Curiosament, el que la majoria de gent coneix com a “gamma alta” de pinsos, no contenen els ingredients considerats més apropiats per a la dieta canina (sempre segons Dog Food Analysis).

Veient que tampoc em podia refiar dels continguts de les marques més conegudes, vaig descobrir l’empresa canadenca Champion Petfoods. Venen pinso sota dues marques diferents: Acana i Orijen. Orijen és de gamma més alta que Acana (i més cara), però ambdues són d’alta qualitat. Els ingredients que utilitzen són de molta qualitat. El millor, però, és que al contrari del que pensava inicialment, no és més car comprar pinso d’aquesta marca que d’altres de gamma alta, com podrien ser la línia veterinària de Royal Canin  o Hill’s Prescription Diet.

Evidentment, hi ha altres marques que també venen pinso en la línia d’Acana i Orijen, però les vaig descartar relativament ràpid perquè em va semblar que eren més difícils de trobar. Tant Acana com Orijen tenen un distribuïdor a Espanya (per la península), Masale, i a Canàries que ven a botigues però també a particulars. També vaig trobar vàries botigues online que el venen: Tiendanimal, Zooplus i Mascota Planet.

Inicialment, però, no el vaig comprar a cap d’aquestes botigues. Abans de gastar-me una fortuna en un sac de 13 kg, vaig veure que Champion Petfoods, conscient de que el producte no és barat, ven saquets petits de pinso de 400 grams, ideals per comprar-los i provar si al gos li agrada. El problema de comprar-los per Internet és que s’ha de fer una despesa considerable perquè l’enviament sigui gratuït, així que en aquest cas vaig preferir buscar-los en una botiga física si els tenien.

A Barcelona vaig trobar-ne dues (segurament n’hi ha moltes més) que el venien: Animals & Cia, amb una botiga situada a la Gran Via i Amadeu Vidal, situada al carrer Santa Anna. Vaig anar primer a aquesta última, i no vaig comprar-hi res perquè no tenien totes les varietats que volia provar, i algunes de les que sí tenien estaven caducades des de feia mesos. A la primera, en canvi, vaig trobar pràcticament totes les varietats que volia, excepte una.

A data d’avui la meva gossa ha provat ja Acana Senior i Acana Pacifica. Li queden per provar Orijen Senior i Acana Lamb & Apple (aquest últim va bé per gossos amb problemes d’al·lèrgies), però ja he decidit quin donar-li: Acana Pacifica. He escollit aquest perquè ja té vuit anys i comença a tenir problemes de cadera. L’Acana Pacifica conté més Omega-3 i Omega-6 que la variant Acana Senior (o fins i tot que Orijen Senior) i després de comentar-ho amb el veterinari, creiem que li pot anar bé. Podria haver optat per Orijen 6-Fish, però era força més car i tampoc no vaig trobar la bossa de mostra per deixar-li provar.

El sac de pinso gran l’he comprat a Tiendanimal, i estic més que satisfeta amb el servei que m’han donat. Vaig encarregar el pinso un dimarts i el dijous ja el tenia a casa, portat per una empresa de missatgeria. Em vaig decantar per Tiendanimal i no per les altres dues (Zooplus i Mascota Planet) perquè vaig veure que en general la gent parlava pràcticament sempre bé de Tiendanimal, a diferència de les altres dues (a més a més, en el cas de Zooplus, l’enviament triga molt més a arribar a casa).

Ara només falta veure si la gossa camina millor i li millora el pèl.

La meva experiència a la UOC

Aquest darrer curs acadèmic he tingut l’oportunitat d’apuntar-me a fer un parell de cursos a la Universitat Oberta de Catalunya via l’@teneu univeritari. Per aquells que no ho coneguin, la UOC ofereix la possibilitat de fer, a través de l’@teneu universitari, diferents assignatures sense haver d’estar matriculat a cap carrera. Un dels avantatges que sol oferir, a més dels obvis (aprenentage a distància, lliure d’horaris) és que es poden aprovar les assignatures via avaluació continuada, és a dir, entregant uns quants (o molts) exercicis durant el curs, o bé amb un examen final. Al finalitzar satisfactòriament, t’envien un títol a casa.

Aprofitant aquesta possibilitat, em vaig apuntar a Introducció a la Literatura Anglesa i a Francès. L’experiència amb Introducció a la Literatura Anglesa va ser molt positiva. Pràcticament des del dia que vaig fer la matrícula tenia la llista de llibres que havia de llegir i a principis del semestre ens van donar les dates de totes les entregues que s’havien de fer durant el curs, cosa que em va anar molt bé per poder-me planificar. L’avantatge d’aquesta assignatura és, que a l’estar basada sobretot en llegir i reflexionar, no calia fer un seguiment diari de l’assignatura, a excepció potser dels dos debats que vam fer en un fòrum. Que consti que no vull dir que no s’hagués de treballar, sinó que la feina es podia concentrar en uns dies determinats de la setmana sense haver de patir.

En el cas de Francès, l’experiència va ser bona, però no crec que m’hi torni a apuntar. No és que no aprengués, però a diferència d’Introducció a la Literatura Anglesa, hi havia moltes més entregues, cosa que feia que un hagués d’estar molt més pendent dels fòrums i del campus virtual. Tampoc em va agradar gaire que el material fos un CD-ROM: les respostes no quedaven emmagatzemades (impedint repassar els errors al cap d’un temps) i copiava una sèrie de fitxers en el disc dur de l’ordinador que en el meu cas (en un Mac) eren totalment inútils. Això sí, com a cosa positiva, els exercicis es corregien automàticament fent un click a un botonet. Una altra cosa curiosa és que els exercicis que s’entregaven eren sempre del tipus “Parlez” i “Écrivez”, mai d’”Écoutez” o “Grammaire”. Suposo que era una manera d’evitar còpies entre alumnes i, al cap i a la fi, la gramàtica que saps queda reflectida quan parles o escrius. I en els exercicis de parlar, a vegades calia escoltar les aportacions dels companys per no repetir, així que ja quedaven tots els àmbits coberts. Tot i això, no em va acabar de convèncer, i vaig trobar a faltar les classes típiques d’idiomes en una acadèmia.

En els dos casos, les professores sempre es van mostrar disposades a solucionar dubtes dels alumnes i contestaven amb rapidesa. També és destacable que les dues assignatures es podien aprovar amb avaluació continuada, tot i que en el cas de literatura anglesa calia fer prova de val·lidació: un “examen” presencial per assegurar-se que eres tu qui havia fet els exercicis i no un altre.

Ja per acabar, deixo una llista-resum de pros i contres a l’hora d’estudiar a la UOC, basats en la meva experiència:

Pros:

• Aprenentatge a distància: sense horaris
• Avaluació continuada
• Rapidesa dels professors per resoldre dubtes i ajudar als estudiants
• Planificació entregues a principi de curs
• Preu assequible (en comparació, per exemple, del cost que té fer un curs d’idiomes equivalent en hores a una acadèmia)
• S’aprèn

Contres:

• Es pot trobar a faltar l’aprenentatge presencial
• Haver d’estar massa pendent del fòrum i del campus virtual en alguns casos
• Que a vegades calgui fer prova de val·lidació si s’ha superat l’avaluació continuada