Aquesta és la pinta que feia la web de l’Fnac a primera hora de la tarda:

No hi ha res com una bona pàgina de manteniment on s’informa del sistema operatiu del servidor i del servidor HTTP utilitzat.

Mitjançant diversos correus, m’he assabentat que el Ministeri de Ciència i Innovació ha optat per l’eliminació de la carrera d’Enginyeria Informàtica en la “renovació” de titulacions que implica el Pla de Bolonya. Aquesta eliminació suposarà que qualsevol persona que vulgui estudiar el que ara és Enginyeria Informàtica, haurà d’apuntar-se a una titulació especial (segurament Telecomunicacions) a partir de la qual es podrà especialitzar en Informàtica.

El motiu d’aquest moviment, segons el que he entès, és que la professió desenvolupada per Enginyers Informàtics no està regulada, i sembla ser que el govern no està disposat a fer-ho. Com que no la vol regular, ha optat per una pseudofusió amb Telecomunicacions, de manera que les competències de la nova carrera en “Telecomunicacions” sí que estan definides (i segurament orientades a aquestes i no a la informàtica).

Sembla ser que això farà que cada universitat pugui establir la carrera d’Enginyeria Informàtica com millor li sembli, de manera que no hi haurà cap mena d’estandarització entre les facultats, i cadascuna oferirà els títols i competències que li semblin més adequats.

Lògicament, això no ajudarà gens ni mica a solucionar l’intrusisme existent en la professió. Avui en dia, tothom que ha fet un curset de programació i treballa programant és informàtic. És com si la persona que treballa arreglant motors o en una cadena de muntatge d’un cotxe digués que és Enginyer Mecànic, sense haver fet cap carrera ni doctorat. Sonaria absurd, no? Doncs això no passa en el cas de la informàtica.

Potser un dels problemes és que la paraula “informàtica” és gairebé una paraula comodí i s’utilitza per qualsevol cosa relacionada amb ordinadors. Potser la solució passaria per canviar el nom de la titulació per distingir d’alguna manera els informàtics que han fet una carrera i els que no. En qualsevol cas, però, la solucio no és “eliminar” una carrera de la qual en depèn la societat.

A més a més, la titulació antiga no serà homologable a la nova, i sembla ser que tampoc hi haurà equivalència a nivell europeu. Per totes aquestes raons, s’ha convocat una vaga el dia 19 de novembre.

Per més informació, podeu consultar els següents enllaços. Recomano el primer enllaç, és el més objectiu de tots i el que explica millor la situació. Els enllaços dels Col·legis, sobretot el d’Andalusia, no acaben d’explicar tota la realitat i són alarmistes.

Bolonia y la Ingeniería Informática: Preguntas y Respuestas

Blog de Manel Zaera (inclou diverses entrades sobre aquest tema)

Col·legi d’Enginyers Informàtics d’Andalusia

Col·legi d’Enginyers Informàtics de Catalunya

Vaga Informàtica

Grup al Facebook per la continuïtat de l’Enginyeria en Informàtica (extret del link anterior)

Vídeos del debat:

El PP va presentar una proposició no de llei per incloure l’Enginyeria Informàtica, però aquesta proposta va acabar sent rebutjada.

Part 1, Part 2, Part 3, Part 4, Part 5

El post següent, tot i que pot resultar avorrit, crec que l’hauria de llegir qualsevol persona que tingui un animal domèstic susceptible de patir leishmaniosi. M’agradaria fer pública la informació que conec i part de la meva experiència, perquè precisament jo no vaig rebre suficient informació com per fer-ne cas, i un bon dia em vaig trobar amb el fet que la meva gossa estava malalta de leishmaniosi. Tanmateix, m’agradaria remarcar que els meus estudis en biologia, farmàcia i química són molt limitats o directament inexistents, i que per tant és possible que alguns dels termes aquí utilitzats no siguin del tot correctes.

Pels que no ho sàpiguen, la leishmaniosi és una malaltia que pot afectar a diversos animals, però que sobretot pateixen els gossos. És transmesa per la picada d’un mosquit, però no és el mosquit en si qui està malalt: simplement actua com a portador després d’haver picat a un gos que sí que ho estava.

Desgraciadament, la leishmaniosis no és curable (com podria ser un refredat o una grip per una persona), sinó que més aviat és com la sida: es pot tractar i l’afectat pot sobreviure, però s’haurà de controlar i medicar durant la resta de la seva vida.

A més a més, no és una malaltia fàcil de detectar a simple vista. S’acostuma a desenvolupar en dues fases: la primera afecta a la zona exterior del gos (ferides a la pell, caigudes de pèl); i la segona ja és interna, destrossant els òrgans vitals de l’animal. La manera més fàcil de detectar-ho, acostuma a ser observant els colzes del gos: si se li estan pelant, pot ser senyal de leishmaniosi. Malgrat això, és important no alarmar-se, perquè les pelades poden ser causades pel fet que el gos es recolza més en aquests punts quan s’ajeu i a l’aixecar-se.

Per fer-se una idea de fins a quin punt passa desaparcebuda la malaltia, es podria explicar el cas de la meva gossa. Vaig decidir portar-la al veterinari perquè tenia un pelat força irritat a l’esquena que, com em va confirmar el veterinari després de visitar-la, era perquè havia agafat puces i s’havia rascat massa. Ja que hi era, li vaig comentar que li havia vist pelats als colzes (però poca importància els donava), i arran d’això li van fer un anàlisi de sang i li van detectar.

A partir d’aquest anàlisi, es determina el nivell de proteïnes de la sang del gos. El valor no ha de superar el 7, i a partir de 9 comença a ser preocupant. L’únic que es pot fer quan es troba un nivell elevat de proteïnes, és iniciar un tractament basat en pastilles, injeccions, o totes dues coses.

El tractament amb pastilles (Alopurinol) acostuma s’acostuma a fer per un nivell de proteïnes no excessivament elevat.  La recepta d’aquestes pastilles pot anar des de “una al dia” fins a “dues al dia” o “una cada dos dies”. En el cas de la meva gossa, no tolera el tractament de dues al dia, ja que al d’uns dies de prendre-les, perd la gana.

Les injeccions (Glucantime) se solen fer de manera intensiva durant uns quinze dies, quan el nivell de proteïnes és elevat. S’ha de punxar al gos un cop al dia durant aquest temps. Actualment, però, aquest tractament també està disponible en forma d’una crema que es barreja amb el menjar del gos. El problema d’aquesta variant és que és molt nova i en conseqüència molt cara. Fa cosa d’un any, sortia per gairebé el doble de preu que les injeccions, tot i que t’estalvies haver de punxar al gos i/o portar-lo al veterinari. Un altre problema que té el medicament en forma de crema és la gran quantitat d’efectes secundaris que es poden produïr, tot i que en el nostre cas vam tenir sort i, aparentment, la gossa no se’n va ressentir.

La bona notícia és que, de tots els casos de leishmania que he sentit anomenar, no en recordo cap que hagi estat la causa directa de la mort de l’animal. Si es porta el gos al veterinari amb regularitat (si tot va bé, un cop cada dos mesos, tot i que suposo que també depèn del criteri del veterinari) i se’l medica com toca, crec que la probabilitat de que pugui portar una vida normal i arribar a la vellesa és alta.

Això sí, és frustrant portar l’animal a revisió i que et diguin que li han pujat les proteïnes i que s’ha de fer un tractament més fort. La millor manera d’estalviar-se tots aquests disgustos és intentar prevenir la picada del mosquit. Aquests acostumen a actuar durant la sortida i posta del sol, i com la majoria de mosquits, és més fàcil trobar-los en llocs amb aigua estancada. Per tant, no està de més evitar tenir-ne al jardí.

De totes maneres, la solució preventiva que sembla més eficaç actualment són els collars. La seva eficàcia ronda el 86% (segons la Wikipedia) i és molt més alta que no la de les pipetes o possibles vacunes (que actualment no existeixen o no s’utilitzen). Per  aquest motiu, recomano ferventment a tothom que tingui gos, que compri un collar contra la picada del mosquit transmissor de leishmaniosi i que el canvïi amb regularitat. És la millor manera d’evitar disgustos posteriors.

I si algú, després de llegir això, és escèptic respecte a l’expansió d’aquesta malaltia, que pregunti. A la que em vaig trobar amb la gossa malalta, un parell de persones amb les que estic en contacte amb certa regularitat, em van explicar que parents propers seus tenien animals també malalts. Curiosament, fins que no ho vaig explicar i vaig preguntar, no me’n vaig assabentar.

La meva recomanació: preveniu i pregunteu.

Acabo de comprar-me l’edició espanyola de Mansfield Park (la versió de 1999), després de trobar-la més barata del que havia vist per Internet al Media Markt. Com que ja havia vist la pel·lícula, he decidit fer un cop d’ull als extres: unes entrevistes i algunes escenes del rodatge.

Primer problema: les entrevistes estan en anglès, amb un voice over en castellà. Què costava deixar-ho en els dos idiomes, i que cadascú ho escoltés en l’idioma preferit?? Perquè la veritat, no crec que sigui més costosa una cosa que l’altra.

Segon problema: començo a mirar les escenes del rodatge, i la meva sorpresa ha estat que no hi ha voice over, sinó que estan en anglès subtitulades. De cop i volta, el que estava entenent en anglès m’ha semblat que diferia sensiblement del que llegia. Al final, m’he indignat quan realment m’he adonat que és com si s’haguessin inventat el que diuen els actors. Alguns exemples d’aquestes perles anaven més o menys així:

L’actriu: “I am frightened of horses” (“Em fan por els cavalls”)
Subtítol: “Estic orgullosa d’aquests cavalls”

L’actriu: “Welcome home, Sir” (“Benvingut a casa, senyor”)
Subtítol: “Mira mi cara”

Per no parlar d’un tros en què és surrealista, perquè pràcticament res del diàleg coincideix amb els subtítols. Curiosament, però, hi ha certa relació.

Sincerament, no sé qui pot haver fet aquestes traduccions. Sembla com si algú volgués prendre el pèl a l’empresa per la que treballava, o directament l’empresa no tenia diners per pagar un traductor de veritat.

Algú sap si hi ha algun lloc on pugui protestar per aquest desastre?

Com es pot llegir també a la pàgina d’ “About”, l’objectiu que persegueixo a l’obrir aquest blog al públic és el fet de compartir idees i informació que pot resultar més o menys útil [(in)útil] per altres persones o pot ser interessant conèixer. No és la meva intenció parlar de la meva vida personal; ja vaig tenir un blog públic fa uns anys i vaig decidir que n’havia tingut prou.

No sé la freqüència amb la que actualitzaré ni si realment tindrà èxit, però crec que val la pena intentar a veure què surt. No vull estar als “preferits” de tothom ni rebre 100 visites diàries, només voldria que, de tant en tant, si algú troba alguna cosa d’utilitat o vol saludar, que ho faci.

Així que, benviguts i benvigudes sigueu, en el que pretén ser un espai d’informació (in)útil.